4 mites que es carregaran la teva lactància abans dels 2 mesos o com fem creure a les mares que no fan prou llet

Les primeres setmanes de vida del nadó —i les primeres hores— són crucials per a la instauració de la lactància. De fet, des del naixement mateix, les primeres dues hores ja són claus, atès que el propi mecanisme hormonal que desencadena el part fa que el nadó estigui hipervigilant durant unes dues hores per fer la primera presa al pit de la mare.

Respectar-li aquest primer instint moltes vegades és clau perquè la lactància funcioni correctament (i per això —entre molts altres motius— és tan important no separar mai el nadó de la mare en néixer). Després d’aquestes dues hores, el nadó entra en un son profund de diverses hores, i costarà molt despertar-lo per alimentar-lo. Després d’aquest son, els mites que com a societat arrosseguem ja comencen a amenaçar la nostra lactància. A continuació us presentem els més comuns, que van sortir al taller que va fer l’Alícia de Deteta el passat 21 de març a La Neural.

1. Aquest nen no s’enganxa al pit, no deus tenir llet. Dona-li un biberó
La lactància és instintiva per als nadons. Per a les mares, no. Per a nosaltres és un coneixement que, com a mamíferes, se suposa que hem d’adquirir veient altres dones donant el pit, preguntant-ho a companyes i familiars, però que moltes vegades no ens arriba. De fet, si ens hi parem a pensar, l’imaginari col·lectiu de com és alletar és en realitat amb la imatge del biberó. El nen en posició horitzontal, amb el cap sobre del colze de la mare, fent el rotet després… Doncs resulta que la teta no es dona de la mateixa manera. Saber coses com col·locar el bebè al pit, com ha d’obrir la boca, entre d’altres, ens permetrà que s’hi agafi bé.

2. És normal que faci mal donar teta, te l’has de preparar abans del naixement / t’has d’aguantar / dona-li un biberó per descansar.
Com acabem d’explicar, les mares no tenim el coneixement innat de com donar el pit. Donar el pit no ha de fer mal i, si en fa, hem de demanar ajuda a una llevadora que estigui formada en lactància perquè ens revisi com estem donant el pit, si el nadó presenta frenet sublingual, etc.

3. La teva mare i la teva àvia no van tenir llet. Segur que tu no podràs donar el pit, tampoc.
Malauradament per les nostres àvies i mares, quan elles van parir, donar el pit era secundari. El coneixement que hi havia aleshores de com s’havia de fer estava molt esbiaixat, i les recomanacions eren: “dona-li 10 minuts cada pit i cada 3 hores”. Quin era el problema? Doncs que (igual que nosaltres) no tots els bebès mengen igual de de pressa, i n’hi havia molts que amb 10 minuts no s’havien “acabat” el pit. Actualment sabem que al final d’una presa de pit és quan s’hi acumula la part més greixosa de la llet i, per tant, la que més atipa. Si no deixaven al nadó arribar-hi, es quedava amb gana, i en demanava més. És com si a nosaltres ens diguessin ara: tens 3 minuts per menjar-te el dinar, el que no t’acabis ara no t’ho podràs menjar. Ah! I fins que no t’hagis menjat l’amanida no et podràs menjar ni la pasta ni el tall! La majoria ens quedaríem amb gana, i hauríem de tornar a menjar al cap de mitja hora. La conclusió que se’n treia aleshores era: “demana més menjar, això és que no tens prou llet, hauràs de donar-li un biberó.”
I aquí començava un altre problema: el pit produeix llet en funció de l’estimulació del nadó. Per tant, si el nadó no podia estimular el pit més de 10 minuts cada 3 hores i, a més, cada cop ho feia menys perquè li donaven un biberó i se saciava més de pressa… El pit no rebia l’ordre de produir llet i, efectivament, acabava deixant de produir-ne.

4. Dona-li un biberó i així descanses / dona-li la pipa perquè es calmi.
Com hem dit, el pit produeix llet en funció de la demanda del nadó. Especialment en els primers dies de vida, necessitem que el nadó faci tanta teta com gana tingui perquè el pit produeixi la quantitat exacta de llet que necessita el nostre fill. Si “malaguanyem” succió amb la pipa o amb el biberó, això pot interferir en la quantitat de llet que produïm. Però és que encara hi ha més coses! Durant les primeres setmanes de vida, es pot produir un fenomen que es diu “confusió tetina-mugró”, i és que el nadó no distingeix si el que té a la boca és una pipa, un biberó o el mugró de la seva mare. I la manera amb què surt la llet del biberó i del pit és molt diferent. Del biberó en surt quasi sense esforç, i pel pit s’ha d’activar molta musculatura. Aquesta confusió pot fer que el nadó acabi rebutjant el pit i volent només la llet del biberó.

La millor manera de combatre aquests mites és la informació. En un món ideal, aquesta informació la rebríem de la nostra tribu. De les nostres mares i àvies, germanes, cosines i amigues. Però en la realitat de la nostra societat, moltes vegades no pot ser així. Per això és tan important la feina que fan llevadores com l’Alícia i la Cesca, de Deteta, que posen a disposició de totes aquests coneixements.

Des de La Neural volem proposar-vos alguns recursos que afavoreixen tenir accés a aquesta informació:
https://www.e-lactancia.org/ Al Berguedà i al Bages, a domicili, Deteta: https://www.instagram.com/_deteta_/
646 42 05 23 (Alícia)
626 11 33 97 (Cesca)
A Berga, La Neural:
https://laneural.cat/contacte/ 644 14 52 65
A Barcelona: https://nuaclinic.es/esp/

Vols llegir més publicacions?