02 - Com cuidar als cuidadors.

Benvingudes!

En aquest capítol del nostre pòdcast, que podeu trobar a YouTube en format vídeo i també a Spotify, tractarem un tema que sovint passa desapercebut i es menysté moltes vegades: el rol del cuidador o cuidadora i com cuidar-los. Encetem aquest meló en una conversa amb la Paula Calle, psicòloga sanitària de La Neural, i la Cristina López, psicòloga i sexòloga també del nostre centre. 

Comencem llegint un testimoni d’una dona de 57 anys que ens explica que, quan tenia 36 anys i dos fills de 9 i 11 anys, el seu marit va patir un ictus que li va provocar un alt grau de dependència. Des de llavors, ella ha cuidat la seva família i a ell. Ens explica que va sentir-se molt sola perquè havia de tirar endavant sola la seva família, començar a treballar i encarregar-se de tota la casa. Mai no oblidarà la promesa que va fer als seus fills i que va complir, sens dubte, amb molt d’esforç i sacrifici: “Mai no us faltarà de res”. Pel que fa a la sexualitat i la parella, el seu rol ha passat a ser de cuidadora i no de parella. L’estima i li té carinyo, però no hi ha la part íntima de la parella. Per desgràcia, a mesura que passen els anys, el seu marit, amb la problemàtica de l’edat, pateix un deteriorament més evident i cada cop necessita més cures i més atenció, tasca que es va fent més difícil. La nostra testimoni va patir ansietat per tota la càrrega que duia i actualment assisteix a un grup terapèutic en què s’hi comparteixen vivències difícils i es donen suport. Li agradaria compartir un consell a totes les persones que es troben en aquesta situació: “Mira més per a tu mateix i gaudeix tu, també”.

Què vol dir “cuidar”? 

Cuidar és ocupar-se d’algú; no només podem cuidar-nos d’una persona, també pot ser un animal, d’un objecte. És donar atenció i assistència a algú que ho necessita, proporcionar-li benestar.

Hi ha diversos rols: un professional, una persona que es forma; i altres persones a qui aquest rol els ve una mica donat: cuidar una mare malalta, un marit. El cuidador informal —o no professional— és aquella persona que cuida algú amb qui té un vincle afectiu. A més, es porta a terme en l’àmbit privat. No cal que sigui un familiar, pot ser un veí, un amic. 

Tots hem estat cuidats i hem cuidat, en algun moment; des que som petits fins que formem la nostra família, la parella o les amistats. És una tasca molt bonica, però hi ha una part d’imposició i de no valoració, i també, sobretot, hi ha dependència i necessitats de l’altra persona, que són molt importants. És un procés dur i dolorós en el qual apareix també molta frustració. Hi ha molts canvis, que van des d’encaixar un diagnòstic, a entendre els límits que té la persona cuidada i el cuidador; totes aquestes transformacions poden generar frustració i malestar; culpa, fins i tot. 

La Cristina, com a experta en l’àmbit de la sexualitat i la parella, ens proposa que reflexionem què passa amb la sexualitat quan l’altra persona té aquest grau de dependència. És normal que, si canvia el rol, canviï també la manera de veure la persona, la manera d’intimar i de veure’l com a ésser eròtic. Sembla un tema una mica tabú. Quan una persones percep com a vulnerable sembla que no pot tenir una sexualitat, tot i que potser sí que té desig i unes necessitats. Per això és important el vincle afectiu i adaptar-nos als canvis i a poc a poc. Hi ha desconeixement. 

També apareix el rol de la dona, que és qui tradicionalment ha cuidat. És una norma social establerta amb biaix de gènere. Actualment, tot i que s’ha avançat molt en aquest tema, encara trobem molts casos de dones que, a part de fer la seva jornada laboral i les tasques domèstiques, tenen aquest rol afegit de cuidadora. És una càrrega important. 

La culpa sola aparèixer en el rol de cuidador; com que no és un rol professional, sorgeixen molts dubtes sobre si ho estem fent bé, si estem donant tot el que l’altre necessita, si el que fem és adient o no. Aquesta culpa ens va envaint i es fa més gran. Pot arribar a ser un monstre. També es pot manifestar en altres formes: no tenir temps per als fills o per a una mateixa. 

És llavors quan pot aparèixer la síndrome de la cuidadora, quan dediquem molt de temps a cuidar una persona. Són situacions que minven l’estat d’ànim i apareix simptomatologia depressiva-ansiosa. Per identificar-la, hi ha diversos senyals d’alerta: un pensament de fa molt temps, estrès, algun dolor no identificat, ús d’ansiolítics, humor més trist, aïllament social, que sol desencadenar-se per manca de temps per relacionar-se amb el cercle social o per haver de deixar la feina.

Les professionals que treballen en aquest àmbit, quan acaben la jornada se’n van a casa, però les persones que tenen algú a càrrec acaben barrejant els dos rols: el de cuidadora amb el de filla, o amb el de parella, que conviuen i costa de separar-los.

El que cal fer en aquests casos és demanar ajuda a l’entorn i ajuda professional, que és molt important. Demanar ajuda és difícil. La gent que ha arribat aquí ve de molt temps en aquest rol i aquest malestar. Recomanem fer-ho perquè pot comportar un canvi important en el rol, en la relació amb l’altre i amb un mateix. Els grups terapèutics són molt potents. Hi acostuma a haver un o dos terapeutes que condueixen la sessió i s’hi pot treballar la gestió de l’estrès, ventilació emocional, compartir experiències, conèixer les nostres limitacions i les de la persona de qui tenim cura, no trobar-nos sols, fer xarxa amb persones que es troben en la mateixa situació, sentir-se compresa… Són una peça clau. 

Per acabar, us volem recomanar un documental que es diu “Cuidadores”. També hi ha una obra de teatre, “El pare”, que va relacionada amb tot aquest tema. Esperem que la informació que us hem aportat us sigui útil. Fins aviat!