La personalitat
La personalitat s’entén com la forma més complexa i integral de la subjectivitat de l’individu que interacciona amb el seu entorn. Aquesta inclou tots els processos i unitats psicològiques, és a dir, integra en la persona la seva percepció del món i les vivències, l’atenció, la memòria, el raonament, la manera de pensar i sentir les emocions; engloba la seva consciència, les necessitats i motivacions, alhora que defineix el llenguatge, la capacitat d’aprenentatge i inclús, se serveix dels valors, la identitat i l’autovaloració.
D’aquesta manera, la personalitat s’ha d’entendre com a un constructe que defineix a la persona respecte a la seva cognició, emocionalitat i comportament d’una forma dinàmica.
Quan un individu neix ve dotat d’un temperament, el qual, al llarg de la seva vida, interaccionarà necessàriament amb l’entorn, i és d’aquesta interacció durant els primers anys de vida, que es consolidarà la personalitat, la qual s’acabarà d’establir durant l’adolescència.
Però, que passa quan la manera de pensar, sentir i actuar condueix a limitacions en diferents àmbits de la vida de la persona?
Quan es dona aquest fet, es parla dels trastorns de la personalitat, els quals, segons les seves característiques, porten a l’individu a presentar importants dificultats per desenvolupar-se, a diferents nivells, dins del funcionament de la seva societat.
En tot cas, des de la psicologia, és de vital importància fer-ne una bona detecció i diagnòstic, per posteriorment poder dissenyar un pla terapèutic que s’adeqüi a les necessitats individuals per tal que la persona aconsegueixi sobreposar-se a les dificultats descrites. Tot i això, és rellevant apuntar que pel tractament dels trastorns de la personalitat cal ampliar la visió i anar més enllà de la intervenció en el símptoma, ja que cal incloure la manera en què el subjecte organitza el seu món interior, les relacions que manté amb els altres i la pertinença a grups.
– Judith Bort, psicòloga sanitària –
Més informació