Segueix el pòdcast de la neural on tu vulguis!
01 – Salut amb valors.
Hola!
Ben tornades al blog de La Neural. Avui estrenem nou format, el pòdcast/vídeo. Hem decidit fer un pas endavant en el nostre objectiu de divulgació de la salut per poder traslladar a més persones la nostra visió i els nostres coneixements del món sanitari. En aquesta primera entrada, titulada Salut amb valors, la Cristina López, psicòloga i sexòloga, i la Laura Andrés, psicòloga sanitària, doctora en Psicologia i experta en TOC, us explicarem què és per a nosaltres la salut amb valors i com treballem per instaurar-la en el dia a dia al centre.
Per a mi, la Laura, directora de La Neural, els valors són la guia de comportament de qualsevol persona. Quan parlem de salut, o del món sanitari, que aquesta guia sigui ètica és essencial per a mi per poder oferir atenció sanitària a les persones. Quan vaig decidir obrir La Neural i esbossar com volia presentar el centre, vaig tenir en compte els valors que jo considero que són els més ètics i necessaris per a l’atenció sanitària.
El valor principal, per a mi és el respecte; el respecte cap a la persona que tens davant, cap a la seva història, el seu estat actual, les seves necessitats. I, moltes vegades, nosaltres, com a sanitaris, hem de fer un pas enrere, malgrat tota la formació que tenim —de vegades, massa—, i treure’ns del cap la idea que tenim la certesa absoluta de què li passa a aquella persona i quina és la millor manera d’ajudar-la, perquè ens pot acabar fent xafar la persona.
Aquest valor va estretament lligat a altres com son el feminisme, a tenir en compte que som racistes, gordofòbics, que tenim una educació fonamentada en una societat homòfoba; que, sabent que això ho tenim, n’hem de ser conscients i respectar la persona que tenim davant.
Un altre valor essencial és la rigorositat. La formació en les ciències de la salut és bàsica, com també ho és una actualització formadora constant; la ciència cada dia evoluciona. Ens cal tenir aquesta formació constant per poder oferir una atenció ètica.
Aquests dos serien els dos valors més principals, per a mi; i d’aquí se’n deriven molts altres, com ara l’antiracisme, la perspectiva de gènere, el reconeixement d’altres realitats en l’esfera afectivosexual que no són la nostra o l’estàndard. Hem de ser conscients que la diversitat existeix.
Al capdavall, hem de tenir present que treballem amb persones, que cadascuna té la seva biografia, que no hi ha dues persones iguals. A l’hora de la veritat, treballant com a sanitari, tenir-ho en compte és molt difícil, i més des de la medicina que t’ensenyen a la universitat, en què els estudis es fan a Occident, a homes, de classe mitjana. Ho hem de tenir molt en compte, perquè quan llavors ens ve una persona que no entra dins del que s’ha estudiat i intentem encalçar-li els diagnòstics i els tractaments del que diu la ciència… S’ha de poder adaptar. Hem d’evitar caure en la culpabilització del pacient per voler-li adjudicar un diagnòstic que potser no li escau.
La política i la salut són inseparables a tots els nivells. La política fa política amb la salut; sempre forma part de campanyes electorals, de la part més demagògica. Els pressupostos que rep la sanitat pública són política; si en reben o no, en quins sectors s’inverteix més. El tancament de la casa de parts de Martorell és política i, alhora, és salut: una atenció sanitària pública de qualitat i igual per a totes. L’accés a la salut és política; que les dones del Pirineu de Lleida puguin avortar de manera gratuïta és política. Tenir poder adquisitiu per pagar-te una sanitat privada és política. Això moltes vegades pot generar malestar, segur, però si t’hi poses veus que, que es facin estudis en homes i no en dones, no deixa de ser política.
En el documental del “30 minuts”, de TV3, “Dona, vostè no té res”, hi vaig trobar un exemple que ho explica la mar de bé: la majoria d’estudis fets en dermatologia són en pell blanca d’homes caucàsics. Llavors, els dermatòlegs no coneixen les característiques de pells que difereixen de la que han après. Això també passa en salut entre homes i dones. No és extrapolable. Si descrius des de la normalitat com és una persona sana basant-te en una burgesia de fa dos segles, encara ara, sí: totes tenim trastorns de depressió, ansietat i trastorns d’adaptació. Però és que potser el que era normal aleshores i entre aquella gent, ara no n’és, per a tothom. Acabem fet patològiques coses i el problema no és de la persona, sinó de l’entorn, del que es considera que és normal i del que s’exigeix que hauria de fer algú en una situació en què no té capacitats per fer-ho.
El primer que hem de fer tots els sanitaris és ser conscients de les nostres limitacions. Jo mateixa tinc aquest discurs, però he estat criada en una cultura racista, masclista i gordofòbica, i jo mateixa he patit i m’he dit a mi mateixa un munt de discursos completament irracionals i masclistes sobre el meu cos i la meva manera de funcionar. Hem de ser conscients que això hi és i que la nostra educació té aquests biaixos. Els hem d’anar salvant i, si ens n’adonem, ser humils i acceptar-ho, també davant del pacient; dir-li: “M’he equivocat”. Hem de trencar la barrera de la bata blanca, baixar-nos del pedestal, oferir realment el que sabem que pot funcionar encara que creiem que no és el millor, perquè potser, per a aquella persona, ho és. Si una persona necessita un tractament que tu no li pots oferir, i l’hi dius, segurament marxarà; però és que ha vingut perquè l’ajudis, no perquè hi facis diners. Hem d’estar oberts a la crítica, constructiva, si pot ser, i ser directes i transparents amb els pacients. Ens hem de qüestionar la nostra formació, veure que té biaixos i intentar integrar-hi tots aquests canvis. No hem de pretendre que no tenim limitacions; hem de ser conscients que en tenim, de limitacions, a nivell personal, també; hem de poder derivar els pacients i no prejutjar-los. Hem de perdre la por de perdre pacients i posar la persona al centre.
Per sort, mai no he tingut problemes de salut greus, i mai no havia estat usuària del sistema públic de salut fins que em vaig quedar embarassada de la meva primera filla. És llavors quan em van venir molts d’aquests biaixos com una bufetada; per sort, em vaig poder pagar les visites que vaig necessitar. La meva mare és mexicana però, com m’han dit més d’una vegada: “Però si no se’t nota!”, així que en aquest aspecte, no he rebut gaire. Però soc dona i tinc sobrepès, i amb això ja n’hi ha prou. Començo a ser infantilitzada, a rebre missatges culpabilitzadors sobre el pes, se’m qüestionaven des del menyspreu decisions que jo prenia, completament racionals i sanes. Tot això hi és; no vull generalitzat i dir que tot el sistema públic és així, però hi és; i em començo a sentir maltractada i qüestionada: “Segur que estàs fent prou per perdre pes?”, i em sobraven tres quilos! A quantes dones no les deuen haver mortificat amb el tema del pes (L’Esther Vivas i l’Elena Crespi en parlen totes dues en els seus llibres), amb la criança dels seus fills. Quanta pressió que hi ha per ser la mare perfecta, la treballadora perfecta. Viure això en primera persona per a mi va ser fer un salt molt heavy, de veure que aquestes coses que com a persona són importants, encara és més important que el professional sanitari les faci. Em deien: “És clar que tens mal al maluc; si vas parir sense epidural, què t’esperaves? Això ho fan els micos!” I el metge que m’ho va dir no tenia pas més de quaranta anys. Per això crec que fan falta aquests valors, és la guia de comportament de respecte cap a la persona.
De vegades em fa por caure en l’afirmació que “aquí ho fem així sempre”. Les quinze persones que treballem aquí ho portem dintre, i segur que totes en algun moment hem tractat —involuntàriament— malament un pacient, o ens hem saltat algun d’aquests valors. Però ho hem d’intentar, perquè ens ho mereixem, com a persones, que ens tractin bé.
M’agradaria acabar aquest primer vídeo fent un parell de recomanacions de llibres. Dels que us porto n’hi ha dos que estan relacionats amb la maternitat. Es tracta de “Sortir de mare”, de l’Elena Crespi, que és psicòloga, sexòloga i activista en el món de la psicologia amb perspectiva de gènere; i “Mama desobedient”, de l’Esther Vivas, que fa un pas més enllà del món sanitari cap a la crítica social i de com maltractem les mares com a societat. També us en porto un altre, “Mujeres invisibles para la medicina”, de la Carme Valls, que parla del biaix de gènere en la medicina i en la base de l’estructura de les ciències de la salut. Finalment, us vull recomanar un documental que l’any passat va emetre TV3 al “Sense ficció”; “Dona, vostè no té res!”, que va sortir el 8 de març i parla justament de com per sistema s’obvia la realitat de la dona en les ciències de la salut i s’interpreta que som un home sense penis. I no, som bastant més.
I fins aquí el vídeo d’avui. Esperem que us hagi agradat i estigueu atents, que n’aniran sortint més!